Últimament, penso molt en la mort...
Encara que la "realitat" de la mort ens destrueixi, la idea de la mort pot salvar-nos.
Un bon amic em comparteix aquest pensament tan íntim. Molts de nosaltres hi hem pensat o hi pensem de tant en tant. “Per què?” és la pregunta que molta gent es fa quan els pensaments intrusius són desagradables com aquest. La meva resposta sempre se'n va a quelcom que vaig llegir, i experimento (i experimentem tots si prenem consciència), en El poder de l’Ara d’Eckhart Tolle:
Quan vius en el moment present, la por desapareix perquè la por sempre està relacionada amb el futur.
Aquesta frase crec que pot ressonar força, perquè tots ho hem viscut. I és que la primera característica de pensar (massa) en la mort és que no estem aquí i ara atenent el que necessita ser vist. És una fuita (de vegades desesperada) del moment present.
De vegades, la mort eclipsa la vida abans d’hora.
Però per què?
Causes possibles de la por a la mort
Ecos d'episodis traumàtics
Les situacions del present ressonen amb ferides antigues i ens porten a experimentar aquesta por a la mort: la por a la mort pròpia o dels altres, i també la por a les conseqüències que aquesta pugui tenir. No hi ha límit a les nostres pors.
Des de la psicologia humanista, la mirada se centra en el mecanisme que ens porta a aquests pensaments i emocions: com ens està ajudant en el moment present (encara que sigui paradoxal)? El psicòleg pot fixar-se en les parts internes que temen intensament la mort i observar què volen aconseguir amb aquesta por per què alguna cosa estan protegint de manera tan forta.
Dol
Una altra causa desencadenant d’aquests pensaments és la pèrdua d’algú estimat. Quan un ésser proper mor – i encara amb més intensitat si es tracta d’un familiar proper – sovint sorgeixen reflexions sobre la pròpia fragilitat i finitud, sobretot a partir de la mitjana edat. Però també pot passar que trencaments de parella o pèrdues de feina desencadenin una sensació de fragilitat que porti a pensar i sentir la por a la mort.
L'edat
Sovint, a l’edat adulta mitjana (40-65 anys), la por a la mort augmenta. La consciència del pas del temps es fa més present, així com la realitat de la pròpia mortalitat. Segons Erik Erikson, aquesta és l’etapa de la generativitat vs. estancament, on apareix la necessitat de deixar una petjada en el món abans que arribi el final.
Què cal que miri que no estic mirant?
Aquesta por a la mort que es manifesta en pensaments intrusius, més enllà del seu origen, també ens pot indicar que potser no estem atenent allò que necessita ser vist. Si estiguéssim fent el que “cal” (en un sentit profund i ampli), aquesta por no prendria tant protagonisme.
En qualsevol cas, aquestes pors són una crida a estar en el present, a revisitar ferides antigues que ens permetin abraçar el moment actual i a abordar els projectes que realment importen en aquesta etapa de la nostra vida. Com diu l’Irvin Yalom:
“Encara que la fisicitat de la mort ens destrueixi, la idea de la mort pot salvar-nos.”
Què fem amb tot això?
El problema de la divulgació en psicologia és que la teoria sovint sembla molt bonica, però posar-la en pràctica pot ser complicat, sobretot sense l'ajuda d'algú altre. Quins consells dono? En realitat, no solc donar consells (“consejos vendo que para mí no tengo”, com diu la dita), però sí que puc compartir algunes estratègies que, en la meva opinió, poden ajudar a mitigar l’angoixa i reduir la intensitat i la freqüència d'aquests pensaments.
Expressar els sentiments i pensaments amb les persones estimades pot treure pes a l’angoixa i aportar claredat emocional.
Reflexionar sobre l’equilibri de la nostra atenció: A què li estic dedicant massa energia i a què massa poca? Redirigir les accions cap al que realment importa pot ajudar a recuperar la perspectiva.
Legitimar la pròpia por: Segons les circumstàncies, pot ser apropiat reconèixer que la por és real i preguntar-se què es pot fer per mitigar-la. Per exemple, en una persona hipocondríaca, anar al metge pot ajudar a calmar la seva ansietat, fins i tot si no hi ha cap problema de salut real.
Buscar suport professional: Comptar amb un psicòleg i/o terapeuta amb qui es pugui construir un bon vincle pot facilitar molt aquest procés i proporcionar eines efectives per gestionar les pors i les inquietuds.
Recomanació de lectura
De l’Irvin Yalom, en vull recomanar un petit llibre- Mirar al Sol. Amb aquest títol, Yalom vol expressar la idea que mirar directament la mort (com mirar el sol) pot ser aclaparador i fins i tot dolorós, però evitar-ho no fa que desaparegui. Defensa que, si aprenem a mirar el sol de manera indirecta, per exemple, a través del reflex de la seva llum o amb protecció, podem fer-la servir per viure amb més intensitat i autenticitat.